Sembla ahir que deien les seves primeres paraules i tot d'una ens demanen anar sols a l'escola, o baixar una estona al carrer amb la seva colleta d'amics. Què ens passa als pares i mares quan els nostres fills ens comencen a demanar una mica més d'autonomia, quan estan en aquellla franja d'edat en què ja no són petits però encara no ens semblen prou grans?
Sovint creiem que som capaços de protegir als nostres fills de riscos que ni ells mateixos poden imaginar. Creiem que tenim totes les respostes que necessiten, tot el coneixement, que ells mai en saben prou però nosaltres sí.
Quan els nens són petits el que necessiten dels seus pares és, bàsicament, amor i seguretat. L'amor els el donem en molts moments del dia a dia en el transcurs de la vida. Pel que fa a la seguretat, els pares tenim l'obligació de vetllar pel benestar físic, mental i emocional dels infants. En aquest sentit, part de la nostra funció consisteix en establir una sèrie de límits que protegeixin la seva integritat en tots els àmbits i que els ajudin a interioritzar una sèrie de normes i estructures mentals coherents que els serveixin de referent a mesura que vagin adquirint autonomia. Succeeix que els nens van creixent a més velocitat de la que sovint ens agradaria, i tot i que l'amor cap a ells és incondicional i durarà tota la vida, els límits han de ser cada vegada una mica més flexibles i, si volem que es facin grans i creixin d'una manera sana, el que en una etapa inicial era una relació basada en el control s'haurà d'acabar transformant en un vincle basat en la confiança. I tot i que a vegades fa por quan sentim que ja no som imprescindibles per a ells, hem de saber que és Llei de vida, i que l'evolució ni es pot, ni s'ha d'aturar. Així doncs, el rol dels pares en el transcurs del procés educatiu dels nostres fills consisteix en donar-los sempre el suport necessari per al seu creixement i trobar l'equilibri pel que fa al grau de llibertat que els donem en cada nova etapa de la seva vida. La llibertat sempre ha d'anar acompanyada d'un augment en la exigència de responsabilitat envers el nen o nena.
Si els respectem i els tractem com persones competents i amb certa capacitat per a decidir acabaran comportant-se com a persones responsables, competents i capacitades. En qualsevol cas, hem de tenir en compte que cada individu té el seu procés de maduració i desenvolupament, i hem de procurar assegurar-nos que els infants estan preparats per fer un nou pas endavant, i fer-los sentir que som al seu costat per acompanyar-los i animar-los en cada etapa del seu creixement.
Aquesta tasca de foment de la capacitació, la responsabilitat i la confiança dels nostres fills ha de començar des de ben petits. A partir d'una determinada edat, quan entren en l'adolescència, ja ens queda esperar que els valors, les pautes i l'educació emocional que els hem transmès els hagin ajudat a convertir-se en bones persones, segurs, competents i responsables.
Aquests són alguns aspectes importants en la criança dels nostres fills que hem de tenir en compte des de ben petits:
-
Els hem de respectar com a persones sensibles i úniques.
-
Hem de confiar en ells i en les seves capacitats.
-
S'han d'anar fent responsables progressivament de les diferents parceles de la seva quotidianitat, per tal de fomentar el seu creixement personal i la seva autonomia.
-
Hem de fomentar l'educació en valors, així com relacions sanes, basades en la confiança i el respecte, tant amb nosaltres com amb el seu entorn social. Es bo transmetre la importància de la família i l'amistat. Els valors només es poden transmetre a través de l'exemple. Si volem que respectin a les persones és imprescindible que vegin que nosaltres també ho fem.
-
És bo que els fem partíceps de les decisions d'àmbit familiar quan sigui possible, tenint en compte que hem de saber en què poden decidir i en què no.
-
Hem de permetre que s'equivoquin i aprenguin dels seus errors. L'error forma part imprescindible de l'aprenentatge. Per altra banda, com els adults, els nens tenen dret a equivocar-se, a rectificar i a canviar d'opinió.
La criança dels nostres fills es presenta com una oportunitat constant d'aprenentatge i creixement. Des de la seva arribada ens tornem més generosos, intentem ser millors perque sabem que som el seu model a seguir; ens obliguen a redescubrir-nos, a tenir alternatives i a buscar la nostra fortalesa interior.
L'educació emocional dels infants, ja sigui com a pares, com a familiars o com a profesionals suposa una gran oportunitat per intentar ser millors persones.
Educar a les persones del futur, quina feina més complexa i quina gran responsabilitat. Els que us estreneu ara com a pares podeu reflexionar-hi. Els que ja portem uns quants anys, dir-vos que encara hi som a temps.
En ells es reflexen la nostra imatge, els nostres traumes per resoldre, les nostres pors i inseguretats, però també la nostra llum i tot el nostre potencial. És per això que si creixen creixem també nosaltres, i que si nosaltres els fem grans, també ens engrandim.
No és una feina fàcil, però quan les coses no surten com haviem previst hem d'aprofitar l'oportunitat per educar-los en actitud. La Intel.ligència Emocional és imprescindible en un món tan incert i canviant com el que vivim.
Probablement sigui la missió més trascendent de la nostra vida. No és fàcil, per això val la pena revisar les nostres actituds i els nostres models educatius de tant en tant. I malgrat que són l'eix principal de les nostres vides, no oblidem que és necessari que construim un projecte vital propi, que ens motivi i doni sentit a la nostra existència. D'aquesta manera els podrem acompanyar en la cerca i construcció del seu propi projecte de vida.
Fins aviat,
Marta Giménez
Psicòloga i Homeòpata
646 954 516